Des del segle IX aC, els fenicis van visitar les costes de la Península Ibèrica a la recerca de matèries primeres, principalment metalls, que van obtenir gràcies a l’intercanvi amb la població local. Aquest poble comerciant, caracteritzat per dominar les tècniques de navegació i per ser transmissors culturals entre Orient i Occident, van establir un seguit d’enclavaments a la costa. Per això, triaren llocs elevats al costat de les goles dels rius i illots pròxims a terra ferma. De vegades, alçaren fortificacions poderoses per protegir, emmagatzemar i redistribuir els beneficis de la seua activitat econòmica.

Al segle IX aC, es constaten els primers indicis de la presència fenícia a l’estuari del riu Segura. El lloc els degué semblar molt adient: era de fàcil localització marítima per un turó costaner, on s’aixeca ara el castell de Guardamar, i on van fundar un santuari empòric. Als seus peus, s’obria un entorn natural privilegiat, molt fèrtil i amb aigües de poca fondària, cosa que permetia als fenicis fondejar les seues embarcacions. A ponent i a migjorn, hi havia diverses serres, riques en metalls on, endemés, hi havia alguns poblats nadius, molt necessaris per a entaular aquestes relacions comercials naixents. I, molt més a prop, unes quantes llacunes on obtenir sal fàcilment, indispensable per a conservar els aliments que transportaven en les seues llargues travessies.

Al sud de l’estuari, en un petit turó, trobaren el lloc ideal per aixecar una d’aquestes factories primigènies: el Cabeço Petit de l’Estany. Els estudis més recents assenyalen la funcionalitat costanera i portuària d’aquest jaciment que, a hores d’ara, se situa a 2 km de la línia de mar pels sediments arrossegats pel riu Segura. L’enclavament apareix fortament fortificat des de la zona d’accés terrestre, pel sud, amb unes muralles altament dissuasòries que subratllaven la presència d’una població exògena.

Damunt la superfície rocosa, els fenicis dissenyaren un pla urbà àgil i flexible, semblant al que havien establert en altres llocs, alguns de molt llunyans. La fortificació era potent i funcional, amb capacitat per a albergar a una petita comunitat humana que pogués defensar-la sense problemes. A més, oferia l’espai necessari per emmagatzemar els productes del comerç. Aquesta fortificació respon a un model típicament oriental, molt semblant a altres del Líban i Israel, com ara Khirbet Qeiyafa o la bíblica Hazor. S’adapta al terreny amb una cadència constructiva i un sistema mètric que era desconegut, aleshores, en terres d’Ibèria. Per a la seua construcció, es van emprar les darreres tècniques arquitectòniques: murs a plomada, torres buides amb bancs, terraplens, places, cases de planta quadrada i un sistema mètric que partia d’una mesura orgànica, el colze (0,52 m), que els fenicis havien aprés dels egipcis. La muralla presenta dos llenços paral·lels, i entre ells, es constaten uns espais rectangulars anomenats “casamates” amb una porta, els quals permetien emmagatzemar àmfores, pots i tots els objectes i altres matèries primeres. De la poderosa muralla de casamates i bastions tan sols es conserva una quarta part. Així i tot, ens indica que les relacions amb la població local no foren sempre amistoses: dins de les casamates els arqueòlegs han detectat restes de blat candial i d’ordi,  com altres llavors de males herbes, cosa que ens diu quins cereals es netejaven intramurs. D’això, podem inferir que la sensació de perill devia ser constant. A mitjan segle VIII aC, un petit terratrèmol va malbaratar aquest projecte urbà que començava a créixer i a absorbir cada vegada més població, en gran part autòctona al costat de les primeres generacions mestisses. La primera muralla de casamates es va esfondrar parcialment, envaint amb enderroc i pedres alguns dels carrers i no van tornar a aixecar-la igual. Els habitants del vell enclavament fenici van construir contraforts i talussos, avui visibles, perquè van intentar seguir vivint-hi. No obstant això, molts decidiren que l’hora era arribada de cercar un lloc més òptim, més a prop de mar obert. El Cabeço s’havia fet petit i la sedimentació del riu Segura feia cada vegada més difícil l’atracada dels vaixells. Aquesta suma de factors degué suposar el trasllat de la població a La Fonteta, on s’alçà una nova muralla, ja pensada per suportar l’elevada sismicitat de la regió. Les excavacions assenyalen com, durant el segle VII aC, un grup d’artesans encara habitava el poblat, dedicant-se a la producció d’objectes metàl·lics en els seus forns i forges. El lloc, encara que parcialment abandonat, encara conservava en peu la muralla, en forma de talús, juntament amb un gran tirant per sostenir banda i banda, i sobre el qual s’havia habilitat una escala per penetrar en la ciutadella. En aquest moment, es va construir una gran casa de planta circular amb bancs de toves, on es van dur a terme activitats artesanals. L’enorme creixement de la veïna La Fonteta devia provocar l’abandonament definitiu i la ruïna de l’altre empori fenici. Des d’aquí, el pas del temps va enfonsar les cases alhora que s’esborrava la memòria d’un espai de gran transcendència per a la Història de la Mediterrània occidental. Molt de temps després, al segle I aC, una família de pagesos romans va construir el seu petit habitatge sobre les ruïnes del vell poblat fenici, segurament sense saber el que tenien al dessota. El Cabeço Petit de l’Estany va quedar adormit, latent, en el subsòl, fins que una pedrera el destruí gairebé íntegrament a les acaballes del segle XX. La tenacitat, però, dels arqueòlegs i l’interès del poble de Guardamar han pogut recuperar de l’oblit, i forma part ara del patrimoni cultural divers de la localitat. Per les recerques dutes a terme pel Museu Arqueològic de Guardamar i per la Universitat d’Alacant, el jaciment té un reconeixement internacional. Gràcies a la seua protecció, que és tasca de tots, s’ha convertit en un recurs científic i cultural fonamental.