La Ràbita Califal de les dunes

El jaciment de la Ràbita Califal va ser descobert a la darreria del segle XIX, per l’Enginyer forestal Francisco Mira i Botella, el director dels treballs de repoblació forestal de les dunes de Guardamar. En les labors de reforestació descobriren unes estructures de pedra, que contenien una làpida amb inscripcions escrites en àrab clàssic. No fou fins 1984, però, quan es van exhumar les restes que es poden contemplar en l’actualitat. Poc després de ser descoberta va ser declarada BIC, Bé d’Interés Cultural, dintre la categoria de Zona Arqueològica, per la Generalitat Valenciana. Es tracta d’un jaciment d’època andalusina, únic i excepcional en tot el món islàmic occidental.

El nom mateix d’aquest conjunt arqueològic ens descriu sintèticament la troballa. D’una banda, la paraula “ràbita” és un arabisme que ens arriba de l’àrab “ribât”, el qual fa referència a construccions què, a més d’acollir a pelegrins i viatgers, difonia l’Islam. D’altra banda, la paraula “califal” fa referència al període històric en què es va construir, és a dir, cap al segle IX durant el Califat Omeia, període de gran expansió de l’Islam per la Península Ibèrica, amb capital a Còrdova.

La làpida fundacional

La troballa de Francisco Mira i Botella consistí en una làpida d’arenosa roja, que commemorava la fundació d’una mesquita l’any 944 dC, sota el mandat del califa Abd Ar-Harman III. La seua traducció diu així:

“En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós. No hi ha més Déu que Al·là. Mahoma és l’enviat de Déu. Aquesta mesquita s’acabà en el mes de la Moharra de l’any trenta-tres i tres cents. Va ordenar (re)construir-la Ahmad b Bululú van Zar, el que confia en Déu i cerca la recompensa divina, per mitjà de Muhammad van Abu Salamà. Obra de van Marian van al Banya”.

La làpida original es troba en l’actualitat al Museu Arqueològic de Múrcia; això no obstant, a hores d’ara, hi ha una rèplica al lloc on es trobava l’original.

Funcionalitat

En el món musulmà, les ràbites tenen una complexa funcionalitat, usos diversos, sotmesos, però, tots ells al més important: el retir espiritual en comunitat i la transmissió d’idees religioses de caràcter místic. El sufisme impregna aquestes construccions en les que els morabits es dediquen, d’una banda, a la vida contemplativa en una part de l’edifici; i mentrestant, en una altra part, s’acullen pelegrins i viatgers que es traslladen fins aquí. Així doncs, poden compartir pregàries i coneixements dels diversos corrents alcorànics amb els morabits que hi habiten. A més a més, en la zona sacra la família mecenes d’aquesta congregació podria dur a terme el seu retir espiritual en un lloc apartat. Tots els habitants de la ràbita, però, compartirien la pregària del divendres en comunitat, en la mesquita més gran d’aquest complex religiós, al qual hi estarien convidats, endemés, els veïns de les poblacions pròximes al ribat.

Uns altres usos que es suposen formaven part de la ràbita eren el comercial i el control de la costa. L’emplaçament estratègic, en un lloc elevat pròxim a la gola del riu Segura, possibilitava la creació d’una escala en les rutes comercials marítimes i interiors riu amunt. A més, les ràbites estarien a disposició de la Gihad islàmica i s’usarien com a llocs de sentinella de les perilloses costes mediterrànies. Així, es vigilava contra un possible atac enemic a la capital de la Cora de Tudmir (Oriola), perquè el Segura era una via navegable fins a la ciutat.

Estructura externa

Les estructures d’aquest conjunt religiós, visibles en l’actualitat, es vinculen a la làpida descoberta per l’enginyer Francisco Mira, però, al seu torn oculta les restes d’una altra fase més antiga i d’organització espacial més caòtica. La fase que tenim davant de nosaltres la componen 23 cel·les oratori adossades unes a altres, dues habitances complementàries i una mesquita. Totes aquestes estances s’articulen al voltant de dos carrers i s’agrupen en tres àrees diferents: l’àrea sacra, l’àrea d’acollida de pelegrins i l’àrea del cenobi, on viuen els monjos que componen la congregació estable de la ràbita. Aquest conjunt religiós té dues entrades. La primera era exclusiva per als visitants, molt pròxima a l’única cel·la oratori que té la porta d’accés orientada cap a l’exterior, per la qual cosa podria ser la cel·la del santó de la congregació, on els fidels podien accedir lliurement sense interferir a la tranquil·la vida monacal que es desenvolupava a l’interior de la ràbita. L’altra porta mira cap a llevant, l’accés per aquesta porta es realitzaria mitjançant una estança anterior. Això no obstant, una part del jaciment roman soterrat en les arenes a hores d’ara. Així, es podran eixamplar els coneixements existents sobre aquest lloc en un futur.

Estructura interna

Tant les cel·les oratori com la mesquita tenen una estructura semblant, encara que la funcionalitat i capacitat de les estades varien. Les cel·les oratori tenen una estructura rectangular de no més de 8 metres de longitud per 3 d’amplària, amb una porta d’accés; i amb el seu respectiu mur de la quibla i el seu mihrab. La quibla aprofita per a orientar correctament l’oració dels fidels, i el mihrab és una petita capella voltada en ixent, el lloc des d’on l’Imam dirigeix el ritu. A més de tenir una potent càrrega espiritual per als musulmans, ha aprofitat, tradicionalment, per a ampliar la veu de l’oficiant. La mesquita també té estructura rectangular, també amb mur de quibla i mihrab, però amb unes dimensions molt superiors. La componen dos naus perpendiculars a la quibla, una petita estança annexa i 5 portes d’accés. Totes les estances tindrien petites finestres que il·luminarien l’espai de forma tènue.

Les cel·les oratori, malgrat que tinguen, a hores d’ara, les seues parets de pedra vista, estaven enlluïdes amb fang i emblanquinades. Cal exceptuar, no obstant això, les de major importància que es troben encara enlluïdes, però amb morter de calç, molt més resistent. Sobre l’enlluït de calç s’han conservat petits exemples de la decoració pintada que tenien algunes cel·les; bandes amb motius vegetals o geomètrics, que recorrerien les estades delimitant el sòcol inferior i emmarcarien el mihrab, atorgant-li un major protagonisme a aquest espai. Per tant, la decoració d’aquestes estances seria molt senzilla, reforçant així la idea de religiositat i misticisme.

En l’àrea sacra les cel·les oratori són de millor qualitat i major grandària que la resta. Ací residien els donants i guies espirituals d’aquest monestir, motiu pel qual tenen una millor qualitat constructiva. Però en aquesta àrea destaca una cel·la, per damunt de la altres, anomenada MIII. Aquesta cambra destaca per les seues dimensions, pel seu estat de conservació, pel disseny i pels materials de construcció. Això demostra la importància de la persona o persones que l’ocuparien. Això es dedueix de tota la descripció i, sobretot, perquè té dos elements diferenciadors; el primer, en l’ixent exterior que genera el mihrab d’aquesta cel·la, és el lloc on l’enginyer Mira va descobrir la làpida fundacional; i, el segon, és l’única que té una segona porta, petita i de caràcter ritual.

 

Els objectes trobats

El descobriment d’aquesta ràbita va ser extraordinari, per la seua singularitat. És el primer exemple d’aquest tipus de construccions religioses en la Península Ibèrica. Ara, les excavacions dirigides per R. Azuar, descobreixen una multitud d’objectes dispersos per tot el jaciment. Una gran part dels objectes estaven complets i en un bon estat de conservació. Aquest fet es dóna en molt poques excavacions. En general,  l’arqueologia investiga nuclis de població que han estat abandonats de manera organitzada i gradual. En tots aquests casos, els arqueòlegs descobreixen tan sols objectes oblidats inconscientment o ocults (casos prou estranys) o el rebuig  de les persones que hi van viure i que no volgueren emportar-se.

Per tant, tot això demostra que el lloc s’abandonà de sobte, segurament per l’acció d’un terratrèmol a començament del segle XI. Aquest fet es documenta arqueològicament en les excavacions de la ràbita i per les cròniques d’Al-Uldri, el qual ens descriu l’acció devastadora d’un terratrèmol després de l’any 404 de l’Hègira (13 de juliol de 1013 a 2 de juliol de 1014). Aquest abandonament sobtat va permetre que es trobaren molts objectes sencers i alguns inclús situats al seu lloc d’ús de costum. Els objectes trobats pertanyen a vaixelles i estris ceràmics emprats per a l’ús diari, és a dir: cresols, gerres, marmites, orses, canons, fornells, plats d’ataifors, etc. Fins i tot,  hi ha uns altres objectes de caràcter religiós, com són les restes de rosaris fets de boletes d’argila o espines de peix.

Les inscripcions

Dintre la ràbita de Guardamar es troba una multitud d’exemples de cal·ligrafia àrab antiga. La més important és la de la làpida fundacional, així com una altra làpida més antiga i menys coneguda. Cal afegir que els musulmans piadosos que hi van residir, així com els pelegrins que la van visitar, deixaren el record del seu passatge mitjançant unes senzilles inscripcions fetes a la paret. La presència dels morabits s’assenyala en les inscripcions amb la fórmula següent: “va entrar en aquesta ràbita”. El significat d’aquestes paraules té a veure amb el sentit d’haver complit el deure religiós del ribat i el piadós exercici de la defensa de l’Islam.