EL DESCOBRIMENT
Quan l’Enginyer forestal Francisco Mira i Botella va trobar una làpida amb una inscripció àrab, no s’imaginava que aquell descobriment tindria una repercussió tan important gairebé un segle després. L’any 1897, durant els treballs de repoblació forestal, va extraure la placa fundacional, encastada en unes pedres semisoterrades en els tossals d’arena. Sense adonar-se’n havia descobert la Ràbita Califal Omeia de les Dunes de Guardamar. Posteriorment, aquest edifici es va convertir en un element clau per a l’estudi del domini islàmic en la Península Ibèrica. Gràcies a aquesta troballa, es descobrí, més endavant, un altre jaciment més antic: La Fonteta (s. VIII-VI aC), de gran valor per a l’estudi de la colonització fenícia.
L’any 1984, en el mateix lloc de la troballa de Mira, començaren les excavacions per a estudiar l’edifici. Durant les campanyes posteriors, mentre cercaven més restes arqueològiques al voltant de la ràbita, descobriren una muralla d’entre 4 i 5 m de grossor en un bon estat de conservació. Després d’alguns dubtes respecte a la seua datació, es va concloure que sota la ràbita i entre la sorra, es trobava una ciutat fenícia murada. Podia ser, fins i tot, la ciutat peninsular d’influència orientalitzant millor conservada de tota la Mediterrània occidental. És a dir, en el mateix siti, Francisco Mira i Botella va descobrir per casualitat l’únic ribat d’època Omeia, bastida amb els materials superficials d’una ciutat fenícia que afloraria entre les arenes.
EL TERRITORI EN EL SEGLE VIII aC
Ens seria impossible desxifrar la història que ens vol contar l’arqueologia d’aquesta lloc si, abans de tot, no coneixem com era el medi natural que envoltava aquestes pedres, fa gairebé 3.000 anys. Quasi res del que veiem ara s’assembla a allò que els fenicis van veure al segle VII aC. El primer element que no hi hauria en l’antiguitat era tota l’arena que ens envolta i, per descomptat, els pins que es plantaren a la primeria del segle XX, sota la direcció de l’enginyer de forest, Francisco Mira. Així, la línia de costa estava molt més prop de les muralles de La Fonteta; tan sols separada de la mar per una franja costanera de 100 metres.
En la façana nord, ens trobaríem amb un estuari que ocuparia la zona actual del riu Segura, i tota la zona interior de conreu. Per tant, el poblament en època antiga s’organitza al voltant d’aquesta mar interior. Tant el Cabeço Petit de l’Estany (més a l’interior), com el turó del Castell de Guardamar i La Fonteta se situen prop d’aquesta làmina d’aigua. Així doncs, La Fonteta repeteix el model de ciutat de l’empori comercial fenici de la costa mediterrània de la Península Ibèrica. És a dir, a l’abric del port natural que conforma la gola d’un riu, les naus fenícies i els productes que transportaven, tenien en La Fonteta un lloc perfecte per al comerç i de refugi de les tempestes.
QUÈ VA PORTAR ALS FENICIS FINS A GUARDAMAR
Els fenicis són un poble originari de l’actual Israel, Síria i Líban. Durant diversos segles, van començar un procés de fundació de ciutats comercials que a poc a poc es van estendre per la Mediterrània occidental. Comencen a arribar a la Península Ibèrica en el segle IX aC, on troben el metall que servia per a sustentar aquesta estructura comercial. Un domini avançat de les tècniques de navegació, els va ajudar a eixamplar a poc a poc aquest procés de colonització de la Península Ibèrica. Així, a Guardamar, s’instal·len primer al Cabeço Petit de l’Estany, cap al segle IX aC; i després de l’abandonament d’aquest espai, s’apropen a la costa on basteixen La Fonteta, amb unes dimensions més grans per albergar una població creixent.
Des d’aquesta nova ubicació, els fenicis van controlar el comerç marítim i van poder generar, fins i tot, una nova ruta comercial interior riu amunt. A més a més, en l’interior de les muralles de La Fonteta s’assegurava un comerç segur.
INTERPRETACIÓ DE LES RESTES ARQUEOLÒGIQUES
Després d’anys de recerca, i després del pas de dos equips de recerca (un el compost per P. Rouillard, E. Gailledrat i F. Sala i un altre dirigit per A. González Prats), s’extrauen tot un seguit de conclusions de les excavacions de La Fonteta. La primera és que tan sols s’ha excavat una part petita d’aquesta extraordinària ciutat. Alguns recercadors creuen que encara es troben soterrades sota les arenes gairebé 8 hectàrees encara, malgrat que hi ha dubtes sobre les dimensions reals de La Fonteta.
Una altra conclusió que s’extrau és que ens trobem davant una de les ciutats fenícies descobertes, que pot oferir una major informació del pas d’aquest poble per la península. Això és degut a l’extraordinari estat de conservació amb una gran abundor de fragments d’objectes: ceràmica, metalls, ous d’estruç, objectes de la indústria metal·lúrgica, esteles funeràries, amulets i joieria.
Per acabar, els recercadors conclouen que aquest assentament té tres fases. La fase més antiga comença a mitjan del segle VIII aC, i la componen un sistema d’habitances amb murs de tova i sostres suportats per pals de fusta, la qual cosa ens parla de construccions de poca durada. La segona fase, datada cap al segle VII aC, es caracteritza per la construcció d’una potent muralla de 4-5 metres d’amplària, per quasi 10 metres d’alçada, amb bastions en sobreïxent amb una trapa en “V”.
Així, es demostra que va sorgir la necessitat de protegir l’empori comercial de la Fonteta dels seus enemics. Els sistemes constructius foren cada vegada més complexos. Es va construir amb pedres i fang, sense abandonar les construccions de tova amb reparacions constants després dels terratrèmols, com es comprova als murs de la Fonteta. Les excavacions han tret a la llum una part de la muralla, de la qual es conserven llenços de més de 4 metres d’alçada; les estades annexes alhora que s’hi entreveu el que serà una illa de cases i l’urbanisme. De les estades excavades s’entén que hi havia una indústria metal·lúrgica i que el sistema constructiu fou millorat amb el pas del temps, amb millors revestiments i sòls; sobretot aquesta última fase constructiva, que acaba cap al VI aC amb l’abandonament de La Fonteta.